Gent gran

ozono-para-gente-mayor
No tot es dolent

 

Vespre, dijous 30 de juny

Agafo el meu transport i baixo a la capital, aparco a Escaldes on hi ha més d’un pàrquing a cel obert i on s’entre i s’en surt sense passar per cap giny electrònic, i en determinades hores és gratuït.

Enfilo a peu per l’artèria principal carrer avall. Aviat arribo a la zona comercial més nodrida i on ara no em fa al·lèrgia de passar-hi.

En tot aquell nucli el terra és negre i curiosament alquitranat, i els peus caminen lleugers sense trobar obstacles a les plantes, ni voreres ni gulas, i per aquells que tenen cames velles i cartílags gastats agraeixent el pis suau sense paranys.

Com moltes opinions que havien arribat a la meva orella, jo també trobava les estructures gegantes i metàl·liques fora de context, però Zeus ací què tot baixant em sorprengué gratament unes robes vermelloses sàviament inserides en alguns dels desiguals triangles que conformen els ferros, què vistes al contrallum de la posta, donaven color al carrer i al·legoria vital.

Per fi el metall fred feia una funció afortunada, emmarcant teixits com si l’espai sobre la calçada oferís goig a la vista d’un bell art abstracte.

Ara m’agrada aquella contrada.

M’agrada no trobar voreres, i trobar seients intel·ligents de pedra, on de vegades m’ha ajudat a ordenar el meu fardell.

M’agrada trobar els pilons, un prop de l’altre, què són garantia de no ser envestit per alguna bestiola motoritzada, i a la fi les controvertides estructures també serveixin per protegir als vianants que viatgen amunt i avall, segurament agraïts per trobar ajuda a sobreviure.

J. Valdetta
Verds d’Andorra
Secció de la GENT GRAN